Era un dia d’abril qualsevol. Havia de passar un dia, amb cinc nois de la meva classe, que m’hi avenia més o menys. La veritat, és que cap de nosaltres estava massa il·lusionat amb la sortida en un principi. Bé, excepte jo. Al principi, al veure el mapa amb les fites que havíem de visitar, em vaig espantar al veure el llarg camí que havíem de fer per tota la muntanya. Vaig agafar el mapa, i vaig prendre la iniciativa de l’excursió, sense esperar res dels meus companys. És curiós, aquesta idea que tenia al principi, no tenia res a veure,amb la que teníem quan vam veure que estàvem fent totes les fites marcades al mapa i a més, ens ho estàvem passant bé, vivint un munt d’anècdotes i experiències rellevants que van fer que fos un dia d’allò més entretingut i divertit, que vam aprofitar per establir noves relacions amb persones de la classe, sorprenent-nos els uns als altres. Quan vam començar a caminar, un dels meus companys, en Jordi (que es va convertir en un George...), es trobava en una situació d’estrès, en la que mai l’havia vist per trobar les fites. Quan vam anar a buscar la primera fita, quasi ens matem! Hi havia una pendent que lliscava molt. Llavors “Daniel el travieso”, es va emocionar, i va començar a córrer com un boig, pensant que arribaria el primer. No va arribar.
Abans d’arribar a la següent fita, la Carmen es va començar a queixar. No va parar en tot el que quedava de l’itinerari. Li va agafar una al·lèrgia que li va posar les orelles de color vermell, com si algú hi hagués posat un encenedor a dins. 
El recorregut que vam planejar ens va permetre fer la gran majoria de fites que havíem de fer, però era bastant cansat. De fet, un dels moments de màxima desesperació va ser quan anàvem camí d’una fita i ens vam fer un embolic amb el mapa, i després, al arribar-hi, vam veure que estava damunt d’un turó, justen el moment que estàvem més cansats. Això de que estàvem cansats, jo no ho notava. Bé, entre els cabells del Sergi, s’estava molt bé! Però jo us ho dic, perquè els altres nois del grup ho deien. 
Quan vam arribar a la fita, ens vam asustar encara més: apretant el botó va sortir de dins un insecte mort que va deixar-nos en estat catatònic. Quan passejàvem per un camí amb una barana al costat d’un precipici, alguns s’hi van recolzar, i el Yomar, sense avisar, la va sacsejar tan fort que alguns es van pensar que hi havia un terratrèmol. 
Per la tarda, vam poder disfrutar millor del paisatge ja que anàvem més relaxats, i l’estrès del Jordi, ja era aigua passada. Mentre tornàvem al punt de sortida, anàvem xino-xano divertint-nos i fent bromes pel camí, fet que va fer que, al final, l’esforç del matí fós compensat i ens divertíssim molt més. 
